“L’Any Sant ens obre la porta a la unitat
Mn. Rafael Serra Abellà,
director del Secretariat per a les relacions interconfessionals, a l’Arquebisbat de Tarragona.
Del 18 al 25 de gener se celebra a tot el món l’octavari de pregària per la unitat dels cristians.
Durant aquests dies, els fidels són convidats a la pregària per la unitat de les Esglésies. Per saber-ne més, conversem amb Mn. Rafael Serra, director del Secretariat per a les relacions interconfessionals.
—Com es va iniciar la celebració d’aquest Octavari?
Curiosament va ser iniciativa d’un luterà de Maryland, als Estats Units d’Amèrica, el P. Paul Watson. Immediatament, aquesta iniciativa que va sorgir 
de les Esglésies de la Reforma va ser assumida per l’Església catòlica, pel papa Pius X, i d’ençà del concili Vaticà II, amb el decret sobre l’ecumenisme, és urgida, estimada i valorada per l’Església catòlica. Tots els cristians que reconeixen el baptisme i el Credo de Nicea, de quan l’Església encara era indivisa, senten la urgència, la passió, el desig i la voluntat de la unitat dels creients, sentint amb sofriment la Paraula del Senyor que, llevant taula del Sant Sopar, va pregar «que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu». És la unitat urgida i pregada pel Senyor mateix. I som conscients que l’Església, el dia de Pentecosta, en el desig del Senyor i de la Santa Trinitat, ja era una. I conscients també que al final dels temps, com a do escatològic, l’Església serà plenament una. Ara, però, hem de treballar, pregar i patir la desunió dels cristians com un escàndol per a nosaltres mateixos i de cara al món que vol el testimoni de la unitat.
—En què consisteix aquest Octavari?
L’Octavari està marcat per un subsidi que és divulgat per totes les Esglésies del món. Aquest subsidi té un lema, «Ho creus, això?», que és de l’evangeli de Joan però que fa referència a la valoració del Credo de Nicea que, al meu entendre, és el text fonamental de la fe cristiana després de la Sagrada Escriptura. El subsidi està elaborat pel Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians i també pel Consell Mundial de les Esglésies, i es confia a una comunitat particular, aquesta vegada a la comunitat monàstica de Bose, a Itàlia, que sempre ha treballat en la línia de la unitat pels creients.
—Quin és el moment actual de l’ecumenisme?
Després del concili Vaticà II hi va ha haver uns anys de molta fecunditat en el diàleg teològic entre les Esglésies. Es va reconèixer la fe comuna, allò que ens uneix, que és molt més gran i important que allò que ens divideix, per a poder trobar un llenguatge comú. Aquest nivell teològic, però, no s’ha assumit pels fidels de les Esglésies. A més, s’han presentat diverses qüestions que han dificultat el diàleg ecumènic. En el món de l’anglicanisme, per exemple, l’ordenació de les dones i altres qüestions van refredar la relació quan gairebé estàvem a punt de refer la unitat amb les Esglésies anglicanes. I, en el món de l’ortodòxia, la guerra d’Ucraïna ha dificultat el diàleg ecumènic amb el trencament de l’Església de Constantinoble amb l’Església de Rússia. Amb això, s’obren tres camins que, més enllà del món acadèmic, tenen molta importància. El primer és el camí espiritual, en què ens trobem en la pregària, en l’estudi, en la lloança, en la proclamació de la Sagrada Escriptura. El segon és el de la caritat i de la promoció de la justícia, on tots ens hi podem trobar, per exemple, en l’acolliment d’immigrants o per les qüestions ecològiques. El tercer, que el papa Francesc hi ha donat molta importància, és el camí del martiri. Al cel no ens pregunten si som anglicans, catòlics o ortodoxos, quan donem la vida per Jesucrist. El martiri és causa d’unitat; els màrtirs han mort per causa de la fe. En el temps de la persecució a la plana de Nínive, a l’Iraq i a l’Iran, del terrorisme islàmic, van ser morts vint-i-un nois coptes a Líbia, procedents d’Egipte, que van morir amb el nom de Jesús als llavis. És bonic que el papa Francesc hagi volgut que aquests sants, que són coptes, s’inscriguin en el martirologi de l’Església catòlica i puguin ser venerats com màrtirs i com sants. Aquest camí té una significació particular a Tarragona. Recordem el bisbe Fructuós amb els seus diaques Auguri i Eulogi, que en les actes del martiri destaquen que les últimes paraules de Fructuós, abans d’entrar a l’ofrena suprema, van ser: «Ara, em cal pregar per l’Església catòlica, estesa d’orient a occident». Que bonic que el bisbe Fructuós ja tingués present la unitat de tota l’Església en la seva oblació martirial.
—Què fa l’arxidiòcesi de Tarragona per l’ecumenisme?
Durant tot l’any mantenim una bona relació amb les Esglésies. He de significar les Esglésies que estimen l’ecumenisme. Les Esglésies reformades, amb diverses modalitats, però aquí sobretot les calvinistes, presents a Salou, a Tarragona i a Reus. També l’Església anglicana, que no és gaire nombrosa, però té una comunitat a Reus. I, sobretot, tenim una gran relació de bona amistat i de profunda comunió i un afecte entranyable amb l’Església ortodoxa romanesa, que té actualment dos llocs de culte. Estimem molt el P. Vasile i el seu fill, el P. David, que han estat alumnes del nostre INSAF.
—Hi ha optimisme de cara a una futura unitat?
Estic esperançat i crec que l’Any Sant, que té per lema Peregrinantes in spem, obre aquesta porta. Crec que els cristians hem d’estimar tant el Crist i la seva eucaristia, no amb el sentit sentimental, sinó amb el sentit teologal, que aquest Amor del Crist ens portarà a la unitat. No pot ser que no participem en la mateixa taula de l’eucaristia, per principi d’amor i de cara a l’evangelització. Tot és possible.”
Al Full Dominical, Arquebisbat de Tarragona, 19 de gener de 2025